L’EDAT DEL TEMPS de Rafael Casanova

RESSENYA de XAVIER GINER i FONTERIZ.

L’edat del temps, de Rafael Casanova, està estructurat en cinc parts: Interiors, Portes d’aigua, Els afores de la llum, Els llocs del temps i Endreces. Tanmateix, malgrat aquesta divisió, quan el llegim trobem un tot únic, una mena de cercle al voltant del qual anem caminant mentre llegim.

És un poemari on vas entrant a poc a poc i, una vegada a l’interior, et balanceja dins la calma del temps, en un anar i venir, anar i venir d’una engrunsadora que es mou compassadament entre la sensació de solitud, de temps que passa, i la confiança en la vida i en el plaer de viure, plasmat en les petites coses que al llarg del camí recorregut has anat valorant.

En tot el llibre la soledat és persistent, no solament perquè el lector la nota, sinó perquè el jo poètic l’anomena expressament. Soledat, en diu. però no és una soledat amarga per tal com té el contrapunt d’estima a la vida: la nit i el dia; el silenci, la solitud i la vida, la llum. Fins i tot ens mostra com transformar el dolor del silenci en un acte creatiu, crear amb la paraula.

Una altra característica destacable és la consideració del pensament com a recer de llibertat i d’estima. Amb el pensament també es viu. El pensament pensa i estima, crea l’amor, la llibertat i el goig de viure.

I hom no pot passar per alt dos trets remarcables. D’una part el fet que la natura està sempre present: la llum, la pluja, les fulles dels arbres, el verd de l’olivera, l’aire, el sol… De l’altra, l’ús de la sinestèsia com a eina poètica, que recorre transversalment el poemari amb molta destresa.

Però tornem a la soledat. Cal insistir que és una soledat acceptada. El poeta l’accepta en tot el que l’envolta, l’ha envoltat i ha forjat la seua vida. I això li fa companyia. De la mateixa manera, hi ha una referència recurrent, des de la serenor, al pas del temps, que també és acceptat. I a l’altre costat del balanceig, amor a la vida i a tot allò que la conforma, les petites coses que descobreixes amb la mirada especial que t’ofereix la poesia. La redenció per les paraules, per la creació, la profunditat del sentiment d’existir i el seu plaer. Tristesa per un món que no li agrada, però alhora esperança, confiança en la vida. Hi trobem una recreació, en la calma, del temps, i un diàleg del poeta amb ell mateix i amb el món.

En definitiva, la roda del temps i la vida, amb moments de desànim i de frustració (“al fill que no he tingut li deixe el temps”) i d’altres d’alegria, on palesa el goig de viure i la bellesa de la tardor -de la natura i de la persona.

D’altra banda, cal mencionar uns quants poemes dedicats. Uns, a familiars (pare, mare, germà, germana), altres a amics i, fins i tot, als seus alumnes, i encara n’hi ha alguns que es poden ubicar en el confinament que vam patir durant la pandèmia i que, tot i això, romanen perfectament integrats en el conjunt.

Com a colofó podríem dir que, durant la lectura, els versos esdevenen molt propers, ja que el poemari traspua uns sentiments amb els quals és fàcil identificar-se.

L’EDAT DEL TEMPS de Rafael Casanova. Ed. Gorbs Poesia, 2022.

error: Content is protected !!
Este sitio utiliza cookies para ofrecerle una mejor experiencia de navegación. Al navegar por este sitio web, aceptas el uso que hacemos de las cookies.