Estimada Consuelo por Dora Catalá

Fa quatre mesos que ens deixares i encara no em faig a la idea que ja

no estàs amb nosaltres malgrat que no et vaig conéixer

profundament. Durant el temps en què vam coincidir a l’IES Miguel

Hernández, tu al nocturn i jo al diürn, no vam creuar ni una paraula.

Anys després, quan et vas assabentar que jo era alhora amiga de M.

Luz –amb qui t’unia una estreta amistat– i esposa de Xavier –amb

qui havies compartit una molt bona relació professional– vas reparar

en mi i t’hi vas interessar. Així vas saber que havia escrit un llibre de

relats que vas voler llegir. Després de la lectura, em vas insistir amb

vehemència que l’havia de publicar i t’hi vas implicar personalment.

De fet, em vas buscar una persona que me’l prologara i, una vegada

publicat, vas realitzar totes les gestions pertinents per a la seua

presentació a la Seu Universitària, presentació en què vas participar

com a conductora de l’acte. Aquesta publicació fou molt important

per a mi i això t’ho agrairé eternament. Ara tinc el meu llibre a les

mans. Sempre que el tinc a les mans –és inevitable– pense en tu. És

ben sabut que aquells que ens deixen poden perviure si els qui

encara som ací els recordem. I tu, pots estar ben segura, sempre

viuràs al meu pensament.

Habitualment, als teus «Cantaranos» tenies per costum incloure

un dels meus relats. Per això, en aquest darrer Cantarano que ara

escrivim per a tu, incloc aquest relat curt a tall de petit homenatge.

Alacant, desembre 2024

 

ÀNGEL CAIGUT

COLOR ESMORTEÏT

He vist les teues ales a la platja. Dos adolescents se’n delien sense

sospitar la seua procedència. Però jo, jo ho sé de cert. Et sé. On ets,

àngel caigut? Per què has sobtat la nit que t’acollia magnànima amb

una fugida tan imprudent? T’he pensat moltes vegades. T’he vist

davall de cada magraner. En cada magrana badada, roja,

transparent, com un grapat de robins, he reconegut el teu cor de foc,

la teua força. On ets ara? T’he perdut mar endins? O pervius en

aquesta nuvolada on la grisor pesant sobrevola l’arena?

–POETA, POETA.

–Qui em parla amb aquesta veu cavernosa que em colpeja el cap com

un ressò?

–POETA, POETA, només he deixat la nit, el dia m’abelleix.

Tranquil·litza’t, mai no he fugit. Soc on soc. Soc al teu pensament.

Hi visc mentre tu vius, mentre creme la teua candela. Quan

esdevinga una dèbil flama, quan s’aproxime l’hora definitiva,

deixaré caure les meues ales.

Un comentario de “Estimada Consuelo por Dora Catalá

  1. Pingback: El Cantarano nº 4 – Homenaje a Consuelo Jiménez de Cisneros – El Cantarano

Los comentarios están cerrados.

error: Content is protected !!
Este sitio utiliza cookies para ofrecerle una mejor experiencia de navegación. Al navegar por este sitio web, aceptas el uso que hacemos de las cookies.