Fa quatre mesos que ens deixares i encara no em faig a la idea que ja
no estàs amb nosaltres malgrat que no et vaig conéixer
profundament. Durant el temps en què vam coincidir a l’IES Miguel
Hernández, tu al nocturn i jo al diürn, no vam creuar ni una paraula.
Anys després, quan et vas assabentar que jo era alhora amiga de M.
Luz –amb qui t’unia una estreta amistat– i esposa de Xavier –amb
qui havies compartit una molt bona relació professional– vas reparar
en mi i t’hi vas interessar. Així vas saber que havia escrit un llibre de
relats que vas voler llegir. Després de la lectura, em vas insistir amb
vehemència que l’havia de publicar i t’hi vas implicar personalment.
De fet, em vas buscar una persona que me’l prologara i, una vegada
publicat, vas realitzar totes les gestions pertinents per a la seua
presentació a la Seu Universitària, presentació en què vas participar
com a conductora de l’acte. Aquesta publicació fou molt important
per a mi i això t’ho agrairé eternament. Ara tinc el meu llibre a les
mans. Sempre que el tinc a les mans –és inevitable– pense en tu. És
ben sabut que aquells que ens deixen poden perviure si els qui
encara som ací els recordem. I tu, pots estar ben segura, sempre
viuràs al meu pensament.
Habitualment, als teus «Cantaranos» tenies per costum incloure
un dels meus relats. Per això, en aquest darrer Cantarano que ara
escrivim per a tu, incloc aquest relat curt a tall de petit homenatge.
Alacant, desembre 2024
ÀNGEL CAIGUT
COLOR ESMORTEÏT
He vist les teues ales a la platja. Dos adolescents se’n delien sense
sospitar la seua procedència. Però jo, jo ho sé de cert. Et sé. On ets,
àngel caigut? Per què has sobtat la nit que t’acollia magnànima amb
una fugida tan imprudent? T’he pensat moltes vegades. T’he vist
davall de cada magraner. En cada magrana badada, roja,
transparent, com un grapat de robins, he reconegut el teu cor de foc,
la teua força. On ets ara? T’he perdut mar endins? O pervius en
aquesta nuvolada on la grisor pesant sobrevola l’arena?
–POETA, POETA.
–Qui em parla amb aquesta veu cavernosa que em colpeja el cap com
un ressò?
–POETA, POETA, només he deixat la nit, el dia m’abelleix.
Tranquil·litza’t, mai no he fugit. Soc on soc. Soc al teu pensament.
Hi visc mentre tu vius, mentre creme la teua candela. Quan
esdevinga una dèbil flama, quan s’aproxime l’hora definitiva,
deixaré caure les meues ales.
Pingback: El Cantarano nº 4 – Homenaje a Consuelo Jiménez de Cisneros – El Cantarano