Blau
No se sentia bé a l’abadia. Actuava com els altres germans i resava com ells. Realitzava diligentment les tasques que li eren assignades. Al refectori compartia les menges i dirigia l’oració quan li corresponia i a la
capella recitava de cor les lletanies amb posat convincent. Tanmateix, aquella imatge de normalitat i de serenitat acabava a la porta de la cel·la. I a la de l’esperit.
Tenia una inquietud constant que el consumia implacablement, sense treva. Li corsecava pulmons i intestins i fins l’ànima. No trobava descans, ni en el son ni en la nit. Ho havia intentat tot. Obria un llibre sagrat –els únics que sempre li havien interessat– per entrar, mitjançant la lectura, en el llindar que el portaria a la companyia de Déu, companyia que ell tant desitjava. Debades. Per molt que s’esforçava no podia centrar-se en els mots, llegia i rellegia i repetia les frases ja llegides en un intent inútil de concentració i no aconseguia passar de la segona pàgina. Llavors, apagava les espelmes i procurava dormir cercant un mínim repòs per pal·liar aquell desassossec que se li havia anat apoderant paulatinament tot negant-li un redòs i que, fins i tot, l’havia fet emmagrir. Tot en va. Sentia tocar les hores en la campana de
la seua imaginació, hora rere hora, sense que la son fes acte de presència. Es tornava a aixecar. Passejava amunt i avall de la petita cel·la –sort que no l’havia de compartir amb ningú– i encetava una pregària enfervorida que, esperava, li calmaria l’ànim intranquil. Però la frisança continuava. I al matí, dejorn, sense son acudia a la capella a les matines, com marcaven les regles. Tots els dies. I també sense son resava les laudes. I les vespres. I les completes, a les nits.
Cada vegada sovintejaven més les seues estades a la capella a la recerca d’un lloc on la quietud, la lentitud de moviments, la manca de soroll, l’espai gran i ombrívol que convidava al recolliment pogueren generar aquella calma que tant necessitava. Els resultats, però, eren nuls. Per molt que hi pensava no comprenia el motiu d’aquell neguit permanent que no li deixava una engruna de tranquil·litat, de pau interior. Els dies anaven passant a grans camallades i ell, cada vegada més grèvol, anava adquirint una aparença de sequedat que
els companys, per força de la convivència diària, no havien advertit.
Aquell matí, de la capella estant, amb el sonsoneig dels resos comuns, veus monòtones que es perdien entre les gruixudes i fredes parets, s’havia quedat endormiscat. L’enorme silenci que l’envoltava ho cobria tot, cel i terra i mar i ell, interlocutor minúscul, com una busca al bell mig de la immensitat del silenci se l’escoltava, contemplava el silenci i la mar desmesurada, exorbitant, i el silenci grandiós li parlava i ell li escoltava paraules de bonança, d’assossec, de temperància interna. I aquella serenitat s’emparava del seu ésser i el portava al descans desitjat. La visió, que només havia durat uns segons, el sobtà. Al llarg del dia no se la pogué traure de sobre. Evocava la mar, immensa i grandiosa i el silenci desmesurat i exorbitant i aquella placidesa que finalment li havia afluixat pulmons i intestins i li havia endolcit l’ànima, i esperà el vespre.
Ben enjorn s’alçaven els monjos i enjorn també plegaven. Després d’haver sopat una
lleugera col·lació i arribat el moment de retirar-se, es dirigiren cadascú a la seua cel·la. L’endemà tornarien a matinar i es reunirien de nou a la capella per encomanar-se a Déu en aquella jornada. Ell, però, no hi seria.
Encara quedava una claredat minsa, o ell l’entreveia, segurament gràcies a la lluna creixent, quan l’abadia ja quasi ni respirava. Ben aviat tots estarien dormint. Esperà un parell d’hores i obrí la finestra de la seua cel·la. Donava a un pati interior farcit de plantes pròpies d’espais humits, frescs, on el sol gairebé no entra, només s’infiltra tèbiament, de gaidó, per alguns clevills del cel que bada. Tocant la nit, l’aire era fred. En obrir la finestra li colpejà el rostre com un coltell però ni ho notà. Les finestres de les altres cel·les eren tancades. Els vidres i els portellons. Ningú no el va veure arreplegar-se els faldons de l’hàbit i buscar algun pedrot més sobreeixit en la paret irregular per recolzar un peu i des d’allà botar a terra. No hi havia massa alçària i un cap obsedit per la visió no para en randes,
alleugereix els peus per a la baixada i els enforteix per a la caiguda. No es va fer gens de mal en pegar el bot, o no hi reparà. Ràpidament, s’adreçà a una porteta de fusta, gruixuda, vella, dissimulada per l’heura, que ningú no utilitzava mai. Obrí el forrellat mig rovellat després d’insistir-hi una estona i sortí de l’abadia.
Caminà i caminà fins arribar, quan tot just el sol iniciava la sortida, a una petita platja deserta on ell, minúscul i insignificant davant la mar, la contemplà, contemplà la seua grandiositat i en ella reconegué Déu. Contemplar-la, sentir-la immensa… és com parlar amb Déu. L’ombra de la mar, el silenci immensurable. Aquest era el camí per sentir Déu. Ara ho comprenia. Una gran tranquil·litat li inundà l’esperit i aleshores, com un esclat, la mar, amb veu grandiosa, entonà un càntic. El gran càntic entre els càntics.
Illustració: Mari Català.
Del llibre Dels color interiors i altres escrits de Dora Català (Alacant, 2022)