UN MÓN DE ROSES (Inspirat en un quadre de Yves Klein)

Un món de roses. Dora Catalá

Texto e ilustración: Dora Catalá.

En el món blau només vivien perquè tots eren un. No hi havia més enllà del tots units, com una enorme esponja blava on tots estaven interconnectats, eren interdependents, eren un. Únicament l’espai era viu per ell mateix. En canvi, la resta… ningú no tenia existència per si sol. Si se n’eixia del blau es tornaria invisible, no sobreviuria, deixaria d’ésser, esdevindria no-res. Tal era la profecia. En aquestes circumstàncies, qui s’hi podia aventurar?

SOLAMENT ELS ELEGITS –havia dictaminat el bruixot amb veu vigorosa i rotunda convicció. En la meditació de la nit, negre pertot del seu pensament, havia vist cinc noms escrits amb tinta daurada i havia anat a cercar-les: FACUMA, ROLIAR, TALAIA, NUBIRA, AMAÍS.

Els havia preparat un beuratge de coure, quantitat mínima, sabor aspre, metàl·lic, i les havia alliçonades perquè no es detingueren per cap motiu, baldament se sentiren intensament cansades.

Mentre romangueu fent camí sempre agafades de la mà, tindrem esperances. Confiem en vosaltres. Recordeu: ser elegit és un honor a l’ensems que una responsabilitat. És una tasca difícil, requereix concentració, fortalesa d’esperit, voluntat obstinada, tenacitat, perseverança, capacitat de superació, resistència i fe.

>No sabem quin serà el vostre destí final, nogens-menys, el vostre serà el nostre. El nostre destí l’escriureu vosaltres.

>No coneixem el camí, ni la durada de la singladura. Tanmateix, si en algun moment us sentiu defallir, no oblideu la consigna: “Unides de les mans sense aturar-vos”. És l’únic que us pot ajudar. En les vostres mans unides i en els vostres peus de pelegrí dipositem la nostra confiança i la nostra esperança. Demà, quan la llum adquiresca el groc més àlgid i comence a regnar l’ocre, partireu.

Al dia següent, quan la bòveda etèria llueix l’or més rutilant, cinc donzelles estrenyen llurs mans, com a baules d’una cadena invencible. Pensen en el moment de la partença. Són conscients que en sortir seran invisibles però se sabran vives pel tacte, no se soltaran mai.

Cinc peus surten del món blau, i ara, cinc més, i les cames, els malucs, són transparents, com el vidre més fi, ara el tòrax, els braços, el cap… d’una transparència il·limitada, bellugadissa, talment tènue fum difuminant-se, esvaint-se, fins que no es veuen les unes a les altres, només el tacte de les mans.

Això no obstant, en posar els peus sobre el sòl, se’ls noten empastifats i poden observar les empremtes de les seues petjades, unes empremtes grogues perquè aquest sòl és daurat i bla.

Ja en les primeres passes, unes passes que semblen eternes, perceben com els vents alcen llurs bufits més poderosos, amb l’abrivada pròpia de qui ho abasta tot amb una força gegantina, desestabilitzadora, que gairebé els impedeix mudar els peus endavant. Elles s’agafen amb més contundència, tant, que es fan mal a les mans, un mal intens, com fiblades als palmells però resisteixen, mudes, movent el cap per cercar els petits gorgs que els permeten respirar i continuen caminant sobre un terra que es fon al seu pas i les obliga a canviar els peus de lloc amb rapidesa per evitar enfonsar-se per sempre més. La claror ha esdevingut d’un daurat tan intens i refulgent que les encega i han optat per tancar els ulls mentre unides, sempre unides, continuen caminant.

Paulatinament, la ventada ha anat cedint i se senten alleujades malgrat que no hi veuen res. La llum encara és encegadora i en el seu devenir han començat a advertir una atracció que, a poc a poc, esdevé gairebé irresistible, cada cos de cada verge és atret com si estigués imantat, com si les estirassen en direccions diferents. Cada cos de cada verge, per habitar un estel de cinc puntes, una noia en cada extrem. Però han jurat no separar-se, aquest és el camí. Les mans apretades, adolorides, els cossos cruixits i endavant.

Tot de sobte, ha cessat l’atracció i la llum ha disminuït la intensitat, fins i tot poden obrir els ulls. Així, malgrat que la seua invisibilitat persevera, poden observar l’espai, d’un ocre lleuger. Quin descans aquesta quietud i aquest silenci on només s’escolta el so llunyà d’una campana, dues, quatre, moltes, moltes s’uneixen amb un so profund, grandiós, ensordidor, que va envoltant-les en forma de terbolí i les incita a tapar-se les orelles. No et soltes, és una trampa, ha dit una d’elles, encara que la seua veu s’ha perdut confosa amb aquella voràgine sonora. Però les mans, parlaran amb les mans, s’apretaran les mans, un jonc no val gran cosa però elles en són un matoll. No afluixaran. No les venceran.

I l’aire, tan carregat de so, s’espesseeix, el so esdevé milers de sentors, concentrades, reconcentrades, quasi palpables, obstruint-los les narius. Si abans no ens hem soltat per tapar-nos les oïdes, ara tampoc no ho farem per tapar-nos el nas. Ha estat un pensament múltiple, compartit. L’escalfor de les mans unides, en cadena, les ajuda a no defallir i les pudentines els empastifen la llengua, el que era olor ara és tast amarg, o aspre, com aquell beuratge de coure que els havia fet prendre el bruixot del món blau, i elles, unides.

Els vents, abans lleugers per escampar les pudors pertot arreu, augmenten llur força, embravits, cada vegada brogeixen més, cap a llevant, cap a ponent, cap al nord, cap al sud, canviant, irats, de direcció i de sentit, bruscament, amb la fúria de qui se sap poderós i, no obstant això, no pot vèncer el feble, i retrunyen llargament en una darrera embranzida que enredra els cabells de les noies abans d’amainar, els cabells d’unes amb els de les altres, indestriables; les mans, dolorides, com si de punxes es tractàs; les cintures, entrelligades; els cossos, adés invisibles, van prenent color, forma fullosa, verds, fullosos, braços estilitzats, punxosos, i, a l’extrem… el cap, groc com la imatge de les petjades que han anat deixant a terra en el seu caminar, grocs, caps groguencs i blanquinosos, perfumats.

Ja no hi ha pudors, hi ha perfum en l’ambient, ni campanades, sols silenci en aquell món daurat. Ja no són invisibles. Ara en formen part. SÓN. Són roses. Les primeres de les moltes que hi vindran. Ara descansarà l’espai, ja podrà ser rellevat.

Elles han sortit quan la llum era daurada, intensa. Les properes que s’aventuren ho faran amb celístia més sòbria, quan la llum siga grana. Ho ha vist el bruixot. En la meditació de la nit, negre pertot del seu pensament, ha vist tres noms escrits amb tinta grana.

error: Content is protected !!
Este sitio utiliza cookies para ofrecerle una mejor experiencia de navegación. Al navegar por este sitio web, aceptas el uso que hacemos de las cookies.