Blanc
–Déu-sia-amb-vós,Maria,plenade gràcia als Seus ulls.
(I als meus, estimada, la teua gràcia és aire delicat de romer.)
–Lloat sia Déu per sempre. M’honoreu amb la vostra visita però la vostra salutació em torba.
(Em torba i em pertorba els sentits, la teua insospitada aparició, tan anhelada sempre.)
–Us incomoda la meua presència que inoportunament interromp la vostra tasca?
(Estic segur que no, ho endevine, ho intuesc, ho sé, ho dius amb la mirada, gairebé puc escoltar glatir el teu cor i tanmateix…)
–Només llegia al reclinatori deixant caure la vesprada. Mireu, ben sagrat és el llibre, bé mereix la genuflexió que haveu fet.
(Només pensava, amb el llibre davant, obert, lluny del llibre però. Era als teus ulls on jo volia llegir i el pensament se’m perdia. Ah, cor d’àngel dolcíssim, no hi ha res més sagrat que el meu amor per tu.)
–No és pel llibre que postre el genoll en terra. És per vós.
(Per tu el postrara sempre, deliciosa Maria, per tu si em fos permés.)
–Què dieu? Oh, no, no parleu així, aixequeu-vos, sou un arcàngel, la vostra visita és un honor, un honor inesperat, immerescut. Com és que sou ací?
(Alca’t, el terra és molt fred, vine més a prop de mi, el meu esguard llangorós vol descobrir el teu.)
–Vinc com a missatger.
(Amb l’ànima dolguda, amb un missatge que mai no voldria haver-te de donar.)
–Sé que sou missatger. Tothom coneix la rapidesa de les ales vostres però els vostres missatges procedeixen…
–Del Cel.
(Del Cel, estimada, i el Cel m’obliga, no la meua voluntat.)
–Del Cel un missatge per a mi? Deu ser un error.
(Deu saber el Cel del meu amor per un arcàngel, un amor prohibit? Què deu voler el Cel?
–Us porte unes paraules d’anunciació. (Una anunciació tan penosa per a mi, unes paraules que haig de pronunciar amb els
llavis i voldria esborrar d’un colp d’ala
abans no arribassen a la teua oïda.)
–Què m’haveu d’anunciar?
(Estic inquieta, un anunci del Cel…)
–Sereu mare. Haveu concebut un fill dins el vostre ventre. Emmanuel serà el seu nom.
(Ja ho he dit, ja li he transmés el missatge encomanat però la meua tristesa és immensurable.)
–Però això és impossible! Pactaren un acord matrimonial amb Josep, sí, però jo no… no és possible.
(Jo, que no soc lliure per a triar marit, he hagut d’acatar l’acord pactat però no he pogut jaure amb Josep, i ell espera, és pacient però no sé si algun dia… no sé si podré, no puc estar prenyada, doncs, el Cel s’equivoca i que em perdone el Cel. )
–Tot és possible per a Déu, Maria. El Seu Esperit us ha cobert mentre llegíeu i aquest fill serà el Seu fill.
(Té tot el poder, Maria, tot, com creus, si no, que jo estaria ací, emissor de tal notícia, trasbalsat de dolor per no poder ser jo el pare o, almenys, per no poder tenir-te al meu costat, i abraçar-te, el teu pit contra el meu, i acollir-te amb les ales i ser tots dos un de sol? )
–Les vostres paraules em pertorben, jo… no soc digna…
(Estic estupefacta, i sé que és un honor, ho sé, haver estat elegida per a tal fet és motiu
d’alegria, de gran satisfacció, per què, doncs, estic trista?)
–Això és el que se m’ha encarregat que us transmeta. Preneu aquesta assutzena com a mostra d’acceptació.
(Amb aquesta flor portadora del meu desig, t’oferesc el meu cor, estimada, i no t’ho diré mai, no m’és permés.)
–Accepte l’assutzena, i amb ella, la voluntat de Déu. Que siga el que haja de ser.
(Accepte aquesta flor com si l’oferiment fos teu, però no ho sabràs mai, àngel estimat, no puc lluitar contra la voluntat del Cel.)