BLAU
La primera vegada que va intentar agafar un
tros de núvol, el cel es va enfurismar tant que
va remoure el vent i va inquietar l’aigua de la
mar, que durant tot el matí havia estat serena.
El dia s’enfosquí i uns sorolls apocalíptics
recorregueren l’espai durant una bona estona,
talment una trencadissa gegantina que
irrompia en l’aire i es perdia cap a ponent i
Ella, espantada, va tancar la finestra
precipitadament i va subjectar-se amb totes
dues mans els batecs desbocats del cor.
Tanmateix, l’endemà va lluir un sol inusitat
enmig del blau i la mar va recobrar el somrís.
Durant molts dies no hi hagué ni senyal
de cap núvol i Ella, a poc a poc –primer
amb temor, després amb prudència–, va gosar
alçar la mirada cap amunt. La mirada sí, però
no les mans. Com havia pogut ser tan
imprudent? N’hi havia tants, de nuvolets
petits, tota la volta del cel clapejada –una
delícia– i Ella, a la impensada, havia allargat la
mà per pessigar-ne un, un de xicotet.
Tenia aquella imatge al cap i el record de
l’espant al cor i caminava. Caminava déu sap
per quins camins del pensament i al cel havia
aparegut un núvol gros, blanc, impecable. Se
sentí atreta, com l’altra vegada però ara no
s’atreví a tocar-lo. Des de la llunyania, les
serres l’observaven. Resseguia camins sense
deixar d’enviar llambregades furtives cap
amunt. El núvol hi era, fent i desfent filagarses
a les vores, remodelant el seu perfil, esculpint
la seua figura fugaç. De sobte, Ella va sentir
circular per totes les venes l’impuls indòmit.
Tornà a entrar al pensament, explorà reductes
a la recerca del lloc just, de la idea justa, del
receptacle just per al núvol. Quan la veié
s’aturà enlluernada. Era delicada, d’un vidre
gràcil i transparent que enamorava. L’agafà
amb precaució. Malgrat la seua lleugeresa el
tamany era imponent. Mai no havia sostingut
una copa tan gran i la mà li tremolava. El cor,
també. A bon pas anava desfent camí,
descabdellava els camins del pensament fins
retornar al núvol. Hi era encara. Respirà
alleujada. Li col·locà al davall la copa, amb
suavitat summa i el núvol s’hi endinsà. Ella
sentí un goig suprem.
Restà al costat de la copa sense dir res, tota
la vesprada i tota la nit i al matí es despertà.
En aquestes circumstàncies no s’havia d’haver
adormit. El núvol, el seu gran somni, l’havia
deixat escapar. Que no havia calibrat bé la
seua vàlua? Com s’havia rendit a la son? Un
rampell de tristesa li recorregué el dors mentre
s’adreçava al jardí. Volia amagar-se de la
pròpia mirada, en el racó més obscur.
L’estómac li remorejava i pensà en un te amb
llet, ben calent, tanmateix desestimà la idea, el
cor li glatia d’aflicció i continuà fent via.
Cercava un recer, un arbre, un arbust darrere
del qual ocultar-se i covar els retrets. Però el
pensament li evidenciava que no en trobaria
cap, que els arbres i els arbustos se’ls havia
endut el cel, que els recers només es troben a
l’ànima, que creuara el llindar. Que creuara el
llindar.
I en obrir la porta descobrí, atònita, un
desdejuni balsàmic per curar-li l’enyor. Dues
llesques generoses de pa de casa impregnades
d’una bona ració d’oli amb macerat de núvol.
Il.lustració de Mari Català.
Del llibre de Dora Català «Dels colors interiors i altres escrits» (Alacant, 2022)