Blanc
Voldria saber jo per què he agafat aquest quadern. La intenció era d’escriure. Tornar a escriure. Als ocells, a les ones, al vent. No importava què ni a qui. Em desfaria d’aquesta buidor que em sega la vida. Ni sabia jo bé quins camins seguiria. Ai, ingènua il·lusió, il·lusa ingenuïtat! Ni una paraula. El paper en blanc. Quantes hores té la vesprada? No m’han concedit ni una mísera paraula. Vora la finestra he vist els daurats de les hores perdudes, que han passat laxes, impertorbables, sense mirar-me, i els anyils del cel que han anat perdent color, i els ocells despreocupats, que creuaven els minuts impàvids, aliens a la meua mirada. Ja no queda claror i el llum elèctric em fa costat. Però el paper no ha sofert cap modificació. Inútil intent d’autocompanyia. Altres vegades he escrit, clar que sí. Fa uns anys, en agafar la ploma –m’agradava escriure amb ploma– els fulls s’emocionaven amb les emocions meues, tremolaven els mots que hi anava deixant. Després, els mirava tots arrenglerats, pletòrics de deliris, d’enginy, de poesia. Havien trobat el seu lloc. Eren espurnes de vida. Transitòries, ben cert. Tanmateix, em servaven l’ànima receptiva per als moments amb Quim, que jo anhelava sempiterns i s’esvaïen prestament, per a un esperat retorn de Mar ja que el de Jaume el donava per perdut… No sabia tant com ara sé. La fuita de la ignorància de vegades ens fa patir. Quan les incerteses, que volem esperances, ja no són incerteses. Mar no regressarà. Ara ho sé. Ho sé de cert. Quim… de nou està lluny. I jo… hui jo volia salvar-me. Però el paper és blanc. Potser la meua ment està eixuta, o tinc el cor eixut de tanta absència. Només em resta recordar, si la memòria no s’eixuga també. Recordar el somrís de Quim, quan ve sempre em somriu, però aviat se’n va i aquell somrís ja no el puc retenir i se’m gebra el record. Les manetes de Mar, tan estilitzades ja de petita, tan pàl·lides, tan grecanes, les de Jaume xiquet, grassonetes i calentes. Recorde tantes vegades la seua infantesa, quan encara eren meus… Aleshores no podia sospitar que els perdria tan prompte, o és el temps que ha corregut inadequadament. Tan de pressa?
Una mare necessita més temps, un temps infinit per gaudir amb els fills, que no ho sap això el temps? Ells ho ignoren, són petits, el món només els és immediat però a mi se m’escapa, el temps, sempre fugint sense fre ni descans, sense una treva que em permeta respirar assaborint l’aire, i jo sense brides per a subjectar-lo, ja té dotze anys i li calen ulleres, ja en té catorze i es menja l’ordinador, ja en té setze i continua pintant a les golfes, ja en té vint-i-tres i és a Barcelona, ja en té vint- i-nou i ha arrelat allà, als Estats Units, que ha pensat que no, que no torna. I el cor encara ansiós dels nens. Però el temps els ha fet grans en quatre dies, els ha enllestit amb quatre manotades i m’ha deixat els records com almoina, les empremtes de les rialles i dels plors infantils. I si escric els meus records? No, què dic jo ara?, les memòries. Em semblaria que ja he acabat la vida, que ja no em queda res. Soc al límit final i em tombe cap enrere per nodrir-me. No. Això no vull acceptar-ho. Vull escriure de presents, no de records, ni de mi, del món, de la primavera que ja es mostra ben palesa, de la mar que em menja els ulls, no, de mi no, de la bellesa que duc dins i no puc traure, he dit que de mi no, de… de què puc escriure? Estic col·lapsada, no em ve res al cap, com el personatge d’aquella novel·la que vaig llegir ja fa mesos, o anys, no ho sé, se’m despinta tot, no puc situar-ho. Després d’haver escrit trenta pàgines d’un relat, se sent blocat, se li talla el doll de les idees de soca-rel i no li surt ni un mot. A veure, deixa’m pensar. Com ho soluciona? Crec que se soluciona tot sol, millor dit, crec que no li dona solució i no passa res. És una novel·la, i en una novel·la tot és possible. Però jo no soc un personatge de ficció. Soc una persona real. I fa més de tres hores que estic davant d’aquesta pàgina en blanc. S’ha fet de nit i encara soc ací, esperant el broll de les idees. Ja n’hi ha prou. Crec que em done per vençuda. Hauré d’aprendre a viure sense paraules. Pujaré a les golfes. A dalt em sent més arrecerada entre la nit. Hauré d’aprendre a viure sense paraules. M’agrada la frase. L’escriuré, encara que siga per no deixar la pàgina en blanc. No vull testimonis del meu fracàs. Si no el coneix ningú, ni el quadern, potser el passaré per alt jo també, faré com si no el conegués jo tampoc. Hauré d’aprendre a viure sense paraules. L’escriuré de nou. Hauré d’aprendre a viure sense paraules. Ho assumiré. Hauré d’aprendre a viure sense paraules. Una vegada més. Hauré d’aprendre a viure sense paraules. Hauré d’aprendre a viure sense paraules. Ni una mica de blanc. Hauré d’aprendre a viure sense paraules…
És el segon dia sense paraules. Tanmateix tinc la ment ocupada. No para de rememorar, de reviure, de reconstruir el moment de la gran decisió. Només anar-se’n Quim, vaig pensar de sobte no vull més paraules, no hi haurà més paraules meues per a ningú, estic cansada, tinc el cor cansat d’oferir paraules i no rebre’n. No parlaré més. Em crearé un món de silenci que no m’exigesca paraules. Ací, al dormitori, arrecerada. Des d’aquesta butaca m’ho mire tot, els llibres protectors al costat i al darrere, els espills alliberadors, les plantes refrescants a fora… m’aigualeixen els ulls, com si hagués posat l’esguard a remulla. En arribar Quim em trobarà ací, a la butaca, sense mots, enfonsada en les pàgines d’un llibre, ara veuré per quin comence. Sense mots. És el temps del silenci. Ja no parlaré més. Només les flors em conhorten. I la mar, tan gran per escampar absències i diluir solituds. Em cercaràs les paraules però ja no les voldré pronunciar. El cor haurà emmudit per sempre més.
He hagut de perdre les paraules per recuperar Quim. Ara tots els dies dinem junts, em du el dinar amb la safata i baixa una altra vegada a pel seu. Puja plat en mà i s’asseu al llit a menjar-se’l. Dedica temps a mirar-me ja no em mirava mai. No sol parlar, respecta el meu silenci, com si trencar-lo fos una profanació. Em mira molt, em somriu. Als matins se’n va, a treballar supose, però torna a dinar, encara que siga tard, encara que dinem a les quatre però ve. I les vesprades. Totes les vesprades. Amb mi. Es porta un llibre al dormitori o es queda baix a treballar al despatx, es porta un llibre al dormitori, ell no havia llegit mai al dormitori, jo abans tampoc, es puja un llibre al dormitori i llegim tots dos, cadascú el seu llibre, jo a la butaca, ell damunt del llit, amb les cames creuades i dos coixins darrere l’esquena. M’agrada veure’l així, de tant en tant alce els ulls del llibre per observar-lo. Ell no se n’adona. Quan és a l’estudi, de vegades munta, s’aboca a l’habitació, em fa una ullada que és com dir- me soc ací, amb tu, em somriu i se’n baixa de nou, jo sé que hi és, em sent acompanyada. Serena. Una serenitat que penja d’un fil però això no vull pensar-ho ara. Només puc viure el moment. No hi ha esdevenidor. Ja no. Només el moment és vàlid. Els moments. He passat moments entranyables amb Mar aquests dies que ha estat a casa. Potser ho esperava. Sabia que més prompte o més tard Quim li comentaria la situació. Què li deu haver dit? La mare s’ha reclòs a l’habitació i no vol parlar. I a Jaume, li deu haver explicat alguna cosa? Que ella n’estava assabentada era evident, va vindre d’improvís, sense avisar, deixant la galeria, deixant-ho tot, a passar uns dies, era innegable que estava al corrent, no em va preguntar res, només volia estar amb mi. Ell ens va deixar a soles, com si es volgués mantenir al marge del nostre aplec. Uns dies amb Mar, uns dies trobats, no sé si robats involuntàriament. Gairebé em retornà l’alegria, un indici d’alegria, una alegria prudent, em va venir de gust cantar i tot quan ella se n’anà a comprar a l’hipermercat, un desig de cantar covat molt de temps i sempre truncat per la tristesa, aquell dia em calien les paraules, alliberar la veu de la seua presó, escoltar-me la veu, recarregar-me d’energia, renovar l’ànim. Aquest matí ha regressat a Barcelona però diu que em telefonarà a diari. Esperaré les seues trucades, les necessite tant…, la seua veu és lliure i escampa el goig que amara la seua joventut i la seua vida. Ara encara valore més, extremadament, les veus estimades. Hui Quim m’ha parlat durant una bona estona, no frases soltes com fa darrerament, hui una bona estona, l’he sentit remenar per baix preparant el dinar, una ensalada i una cuixa de pollastre al forn m’ha dut. En acabant s’ha emportat la safata amb els plats buits i ha pujat de nou. Jo m’havia alçat de la butaca per anar al bany però ell m’ha agafat de les mans i m’ha reclinat sobre el llit, m’ha descalçat i m’ha col·locat estirada, era com si em digués vine, descansa, no tingues por, jo soc ací, a la teua vora, Mar se n’ha anat però jo soc ací i ara, si parlem d’ella, serà com si estigués ací també, amb nosaltres. S’ha deixat caure al meu costat i ha començat a parlar, la filla convertida en dona, la seua bellesa, l’encant que li dona dedicar-se a un treball creatiu, l’entusiasme que desprén…, l’habitació s’ha omplit dels seus mots. Encara ressonen. Jo he perdut les paraules però he escoltat les seues de bon grat. Encara ressonen, les tinc totes al cap, circulant amunt i avall, vull retenir-les, apropiar-me-les, amb la seua sonoritat, això és el que manca a les paraules dels llibres, la sonoritat que les fa càlides, la calidesa insubstituïble de Quim, les seues mans, les seues paraules.
Ja torne a estar sola. Les plantes fora els llibres dins la mar llunyana. Des de la visita de Mar he tornat a perdre Quim. Em va deixar amb la filla, em va cedir, i ell va escapar. No se n’ha anat de viatge, és cert, tanmateix ja no dina amb mi, ni llig amb mi, ni em mira. Ara em puja el dinar Tica perquè Quim no arriba fins a poqueta nit. I quan ve menja baix, a la cuina. Li resulta més còmode. Al dormitori puja tard, quan jo ja estic dormint. Potser així s’evita haver de parlar- me sense obtindre resposta. Tot açò s’ha convertit en una situació enutjosa per a ell, ho comprenc, però és irreversible, jo… ja fa temps que he perdut les paraules, i no em calen paraules per estimar Quim, tant de bo ell encara m’estimara, si jo sabés que encara m’estima… però estic arraconada, desada jo me sent desamada sens jamés fer-ne mudança és sempre igual, no hi ha esperança per als meus ulls eixuts, no hi ha consol per al meu sentir servisc fora d’esperança de poder ser remeiada no hi ha remei per al meu cor, que va assecant-se ai Déu com no m’ha fet arbre perquè no sentís dolor les plantes de la terrassa, esplèndides, no els he encomanat el sofriment que arrossega el meu cor i lo cor de pedra marbre perquè no sabés d’amor Déu meu si no hagués estimat, si no estimara encara guanyara sent insensible lo que perd en sentiment com ser insensible?, com no estimar Quim? perquè sent tan gran turment que lo viure és impossible quina vida guanyada, quina vida perduda, turmentada i així volguera ser arbre o altra cosa pitjor no, no vull ni pensar això, jo mai no he renunciat a ser jo, ni a estimar, però amb aquest turment, Déu meu i lo cor de pedra marbre perquè no sabés d’amor tinc la cançó arrapada al pit, i a l’esquena, em traspassa, m’ha empresonat i m’arriba gairebé sense música, espessa oh Déu com no m’ha fet arbre perquè no sentís dolor si pogués recuperar la música la meua ànima la cantaria fent servir l’estil que només utilitzen les ànimes i no seria un beuratge reconcentrat i cruel, aferrada a les paraules, només a les paraules i lo cor de pedra marbre perquè no sabés d’amor de pedra marbre, quina fredor m’abraça convertisca’m doncs en arbre sec sens profit ni verdor o en llenya per al foc o en encenalls sobrers o en cendra.
No sé quant de temps em correspon encara però sé de ben cert que estic ferida de mort Llir entre cards vós sabeu e jo sé que es pot bé fer hom morir per amor ferida de mort.
Un conhort necessite de qualsevol que vinga. On aniré a cercar-lo, si el vent que transportava les paraules de petició, de crida, d’ajut, de companyia s’ha deturat en una albaïna densa en què ningú ja no parla d’ànima a ànima? Ja no truquem al cor alié dos tocs i repicó per dir soc ací, a la porta, a la vora, al caire de la teua solitud, he vingut per lliurar-te un bàcul de suport, un bastó de caminant que som tots caminants, suem per fer camí caminante no hay camino un bastó de suport, qui voldria emparar-me, qui em podria oferir un veire d’aigua tinc els llavis eixuts, per continuar viatge, qui podria fer- me transitable aquest camí que ara se m’antulla enramat d’esbarzers se hace camino al andar enramat d’esbarzers qui em podria socórrer? Un mot em bastaria, un mot d’algú, que no conec ningú?, que ningú no em coneix? Tanta gent m’envoltava quan jo era tota plena, quan tot semblava ple… on són ara? He anat perdent-los a miques, imperceptiblememnt, gradualment, a contracor, a cada virada del sender. En quina poca estima ens tenim aquells que una vegada compartírem il·lusions i desitjos. Com hem anat dissolent-nos en el brou de la vida, com hem anat disseminant-nos en les múltiples rutes. No, no ens hem dit adeu, mai, però ja no hem tornat a la cruïlla, a cap cruïlla per relatar-nos noves, afers de pelegrins, per retroalimentar l’amistat, l’estima. Omplim el nostre temps a caramull que ja no cap ni una petita estona per a la retrobada. He estimat Quim, Déu n’és testimoni, o els deus, o el temps que tot ho observa, i he estimat els amics, i em sent desada d’uns i d’altres. Jac oblidada avui i oblidada de tots jauré i jeia, com un contínuum, demà i ahir, avui, demà i ahir avui demà i ahir s’esfullarà una rosa i a la verge més jove li vindrà llet al pit etapa passada, closa, la joventut és arrogant, mai no gira els ulls enrere. Però els amics… on són els amics? Els he regalat milers d’estels que els han il·luminat en la foscor seua, que tots ens hi trobem, enmig del tot-és-negre alguna vegada, he omplit de claror les seues penombres. Tanmateix, al cap d’un temps, m’han substituït per la llum elèctrica i m’han deixat perduda en les tenebres. En aquet punt estic, obscurament desconhortada, estimat Llull, sí, tu ets un bon amic, fa molts anys que et conec i romans a l’entorn dels meus dies, però tu ets a la tomba, jo vull amics que habiten en aquesta vora de la riba, no contesta ningú a la meua crida?, hi rac desconhortada, a l’espera que l’Amic o l’Amat, el meu, el meu particular, aquell que estimaré tota la vida, gire els ulls per mirar-me, els meus li parlen de continu, tan negres per herència li parlen de tristor i esperen com l’ocell ser guarits d’aquest mal que em corseca, ser guarits només amb un esguard de conhort que el mal que pas no em pot jaquir si no girau los vostres ulls que em vullen dir que ja no us plau que jo per vós haja a morir, va morir la garsa?, va morir l’esmerla?, potser un dia em miraràs de nou, Quim, amb una petita espurna d’estima a les teues nines i jo renaixeré triomfant perquè el temps ja no m’importa tot, he aprés a destriar. Ho vaig aprendre en els versos de Carmina, aquell llibret memorable que Mar em feu arribar i que encara no li he retornat només m’estime el temps que dedique a l’estima.
Il.lustració: Mari Català