Del 18 de juny a l´1 d´octubre es pot veure al Museu d´Art Contemporani Vicente Aguilera Cemi de Vilafamés (Castelló) una exposició que presenta una selecció d´obres sobre paper de la col.leció particular de Cinto Llorca i Lloret, amb obres dels artistes Manu Blázquez, Damià Díaz, Álex Marco, Francisca Mompó, Juande Morenilla, Nico Munuera, Juan Carlos Nadal, María Ortega, Javier Palacios, José Piqueras i Nelo Vinuesa. Ací oferim dos textos molt rellevants d´esta vocació artística del col.lecionista, la transmissió d´esa vocació als fills i la raó d´esta col.lecció: una entrevista a Cinto Llorca (publicada dins un catáleg digital del MACVAC) i l´entranyable presentació que ha fet la seua filla, Malena Llorca.
ENTREVISTA AMB CINTO LLORCA
–Procedeixes d’una família o un entorn amb vinculació a la creació artística? Què recordes dels teus primers contactes amb l’art?
–La meua família, tant la materna com la paterna, és de l’horta de la Vila Joiosa, una població que era la capital econòmica de la Marina Baixa fins que als anys 60 fa aparició el turisme i Benidorm es convertix en la capital indiscutible de la comarca. Per part de pare estava lligat al camp, a l’agricultura tradicional de la zona: hortalissa i conreu d’ametlers, garrofers i oliveres. La família de ma mare estava vinculada a la mar: son pare havia arribat a contramestre i havia navegat de jove per Amèrica i Àfrica. El germà de ma mare era motorista de barques de pesca. Una família típica d’aquells anys de la Vila que, amb poc o molt, més aïna poc, van aguantar guerra i postguerra sense haver d’emigrar a l’altre costat d’enfront de la mar, a Orà, en aquell moment província francesa que tenia, en comparació, un nivell econòmic molt més alt. Jo vaig nàixer a primeries de 1951 i el primer llibre que entra a ma casa és meu. Vaig poder estudiar el batxillerat; però de relació familiar amb la cultura i la creació artística, res de res. La vinculació comença quan a últims de 1968 me’n vaig anar a Barcelona a estudiar preuniversitari. La casualitat fa que un company d’institut fora també veí d’escala, era un xic pubil, com jo, amb mare i altres familiars formats a la prestigiosa Escola Massana i que tenien a sa casa llibres, pintures i altres obres d’art. Amb Òscar Font i Codina, que tenia molt bona mà i tot ho sabia fer, i bé, que pintava, feia escultures, gravava, dissenyava tipografies, etc., faig els primers passos en este camp i visitem cada dissabte determinades galeries barcelonines. La Sala Gaspar del carrer del Consell de Cent era de visita obligada. Una galeria important on exposaven Picasso o Miró. Jo m’he trobat per este carrer a Joan Miró i a Pilar Juncosa, la dona, caminant cap a la Gaspar. El cercle de galeries va anar ampliant-se i també les visites a les grans exposicions que les institucions catalanes dedicaven als seus artistes. Em ve al cap una exposició grandiosa dedicada a Joan Miró que va ocupar les múltiples sales de l’Antic Hospital de la Santa Creu. Una cosa immensa en quantitat i qualitat. Diria que va ser a l’any 1968. Conserve el programa de mà, gratuït i sense imatges, però no tenia ni un duro per a comprar el catàleg. Resumint, Barcelona és el meu començament en tot açò de l’art. Barcelona i Òscar Font. O, millor, Òscar Font i Barcelona. A banda de galeries, visitàvem també museus: el de Picasso, que feia poc que s’acabava d’inaugurar o el Museu d’Art Modern del parc de la Ciutadella, que hui en dia és la seu del Parlament de Catalunya, per citar-ne només dos. Sent enormement que cap obra d’Òscar Font no estiga present en esta exposició. Les limitacions d’espai del MACVAC i l’escassa entitat d’obres seues que conserve m’han condicionat; però espere que arribarà el moment de poder esmenar el deute que tinc amb ell, ja que va ser el primer mestre que em va fer obrir els ulls a l’art modern i contemporani. Que quede clar que només estem parlant de mirar art, de forçar la vista i l’enteniment, de visitar galeries i museus, no de comprar. En aquells anys, jo vivia amb 5.000 pessetes mensuals que m’enviaven els meus pares, poc podia comprar. Ni tampoc en tenia la formació necessària.
–En una col·lecció sempre falta el començament, ja que les primeres adquisicions encara no constitueixen una col·lecció… Quan i com va començar la teua a ser tal? És a dir, quan vas prendre consciència que tenies una col·lecció?
–Jo vaig començar amb regals. Òscar Font m’oferia moltes obres seues. Si tirava un gravat, sempre tenia el detall de regalar-me un exemplar dedicat. Una cosa pareguda al que feia Picasso amb Sabartés. Durant un parell d’estius, en la dècada dels 70, va vindre a passar temporades a casa, a la Vila Joiosa, i em regalava les obres que en estos dies havia pintat perquè ell no parava de pintar o de dibuixar. Sempre tenia a mà llapis, aquarel·les, pinzells o papers. Era un autèntic homo faber. Ara, la primera obra que vaig comprar va ser en 1980, un gravat de tirada curtíssima de José Piqueras estampat en tinta vermella. Es diu Dos rostros de amor. Una obra que estime i que sempre tinc a la vista. Afortunadament, José Piqueras està doblement present en esta expo del MACVAC: primer, amb el seu grandiós paper Pirámide y palmera de 1992 i, en segon lloc, perquè ha tingut la generositat i l’amabilitat de dissenyar-ne el cartell i la targeta. Moltes gràcies, mestre. Parlava d’Òscar Font com del primer mestre que m’havia fet mínimament entendre allò tan complicat de l’art modern i contemporani. Bé, José Piqueras i el seu company de professió, Llorenç Pizà, van ser els segons. Els dos eren professors de dibuix al meu poble. Els viatges que férem junts a Madrid a visitar les exposicions de la Fundación Juan March, molt abans de l’existència del Reina Sofía i d’altres museus, estan ben vius en la meua memòria. No vull tancar este capítol dels mestres de la meua generació sense referir-me a una altra persona, sàvia i generosa, que m’ha acompanyat en viatges artístic per Europa, que sempre està disposta a fer-me de guia en exposicions de l’IVAM o d’arreu, una professora amb ull i mà que t’explica el què i el perquè com ningú. I dic amb mà perquè també és una gran pintora i, afortunadament, està present ací amb un gran paper quadrat i potent, ple de color que fa l’ullet al cubisme: és Francisca Mompó, la bona amiga i mestra Paqui Mompó. La seua obra és Cadira i claus. Jo anava comprant directament als artistes obres que pagava a poc a poc, mensualment, això sí, pagava religiosament, tal i com m’havia compromés. Mai no he fallat en este aspecte a la meua paraula. Comprava obra d’artistes de la comarca, anava omplint les parets de ma casa¸ però no tenia consciència, ni remotament, que allò podia ser l’inici d’una col·lecció (i encara no la tinc massa clara). I passen els anys i van arribant pintures i, quan en tenia pagada una, en comprava una altra i les parets cada volta més plenes i ja no queda espai lliure i què fem ara. Mira, en llevem una i posem la nova que acabem de comprar i que mos agrada més. Açò és l’inici de la reduïda, més que discreta i modesta col·lecció que tinc. Però deixeu-me afegir una coseta: serà discreta i feta amb escassos recursos –perquè tinc els que tinc i no en tinc més— però he disfrutat bastint-la, m’ha apassionat i ha fet que, pensant-la, haja deixat de costat preocupacions i maldecaps que la vida mos presenta. També m’ha fet conéixer altres persones amb qui compartir interessos, cafés, converses i molts viatges a visitar estudis. Estic pensant en Diego Martínez, el gran i millor col·leccionista de la Marina Baixa i de més enllà, que em va precedir ací al MACVAC i que no li pesa agarrar el cotxe i presentar-nos a Sevilla a visitar l’expo de Rubén Guerrero al CAAC o a Benifaió a visitar els “xics”. Gràcies infinites, mestre, per tot. De tu he aprés que es pot traspassar la porta d’una galeria d’art sense por, sense necessitat de comprar, només pel plaer de mirar, de preguntar, de comparar, d’aprendre, en definitiva. Per molts anys que puguem repetir-ho.
–Hi ha col·leccions molt eclèctiques, mentre que d’altres tenen un alt grau d’especialització. Com qualificaries la teua?
–La meua és una col·lecció, com ja he dit, més que modesta, reduïda, d’estar per casa, de proximitat i econòmicament molt ajustadeta. Vull dir, i breument, que compre el que puc dins de les meues possibilitats. No compre noms ni èpoques ni tècniques ni mides. Ara sí, l’obra m’ha de fer rodar el cap, m’ha de captivar, m’ha d’emborratxar, m’ha d’”obligar” a comprar-la. Després de tot açò, em mire la butxaca i, si veig que puc, em llance a la faena. Per sort, sóc client de galeries de la ciutat de València —on generalment compre— que em coneixen, que saben que sóc bon pagador i que em fien, si cal; però no sol passar massa a sovint. Em definitiva, compre dins de les meues possibilitats: les econòmiques i les de mides de l’obra. Ma casa és normaleta, menuda i sense magatzem. Tot no m’hi cabria. Com la qualificaria? És la meua història personal vinculada a l’art contemporani, com les fotografies de la teua vida que van acompanyant-te sempre i allà on estigues.
–I al llarg del temps, com ha evolucionat la col·lecció?
–Amb el temps s’ha anat ampliant el cercle. Si vaig començar comprant a artistes de la comarca, hui en dia puc comprar a artistes andalusos o d’on siga, això sí, sense deixar mai de banda els valencians, i no per res, sinó perquè n’hi ha de molt bons a qui seguisc i amb qui tinc una certa amistat. També experimente que, amb els anys, solc tendir a la simplicitat, a les coses més delicades, senzilles i puristes. És una tendència, no vol dir que sempre haja de seguir este camí. El camí me’l marca l’obra, la potència de l’obra.
–Has venut peces per comprar-ne d’altres que t’interessaven més en determinat moment?
–No, mai no ho he fet. Per altra banda, a qui vendre? Una obra d’art és com un cotxe: a l’endemà de la compra ja val la mitat del que t’ha costat, a no ser que parlem de noms històrics o bé que hagen passat més de trenta anys de l’adquisició i, així i tot, ja es vorà. Recorres a assessors? Et fies exclusivament del teu criteri? Si els pocs diners amb què compre són meus, els criteris també són meus i m’arrisque, eixa és una de les gràcies de l’assumpte. Com que açò meu amb l’art és pura passió i plaer i no compre com a inversió ni pensant en revendre i la quantitat sempre és més que moderada, em puc arriscar al joc de compra. Això no vol dir que el meu criteri siga monolític ni immodificable. Converses amb bons amics com el col·leccionista Diego Martínez o amb artistes com Paqui Mompó o Javier Palacios m’ajuden sempre a esbandir els pensaments.
–A les galeries t’has acostar amb les idees clares, per raons òbvies. I respecte a això últim, sempre es parla de l’instint, de l’olfacte del col·leccionista, però quant hi ha d’intuïció o pressentiment i quant d’erudició, càlcul, decisió racional?
–No sóc erudit ni calculador ni racional. Com amb les amistats, vaig directament al gra, si és que m’interessen. Després eixirà el que eixirà, però, si he comprat l’obra amb el cor a punt d’explotar, puc dir que no em fallarà, l’obra. No vull ser pretensiós, no solc equivocarme massa. Tampoc no compre tant, tot s’ha de dir. Quan vas convivint amb una obra, vas passant per diferents estadis, una cosa com l’enamorament, en què sempre queda alguna cosa, un regust, una mirada de reüll, un somriure còmplice, unes ganes de mantindre la idea inicial.
–T’interessa conèixer l’artista?
–En general, sí. Visitar els estudis em produïx molta alegria, però depén de les ganes que tinga l’artista de mostrar-se. No recorde haver eixit d’una visita a un estudi malhumorat, sempre he estat ben atés i he aprés molt dels artistes joves. Possiblement, perquè solc anar de visita acompanyant a Diego Martínez, que té grans i més que bones relacions en este món. Trobes característiques comunes a les peces que col·lecciones? Que totes són parentes? Que totes han sigut en algun moment les meues preferides? Que totes són de mides i de pressupost reduïts? Que totes m’han costat de criar? Vull dir, de pensar on les penges, de triar-los un marc adequat, de pagar-les? És habitual que els estudis que aborden el tema del col·leccionisme fiquen en un mateix sac el col·leccionisme d’art i el d’objectes, diguem-ne, quotidians.
–Creus que anima un esperit similar en els dos tipus de col·leccionista? Algun colp has sentit l’impuls de col·leccionar altres coses?
–El meu primer interés de col·leccionista, molt abans al de l’art, va ser la ceràmica tradicional. Tenia un llibre preciós i molt útil, Cerámica popular española, amb textos de Llorenç Artigas, ceramista i col·laborador de Miró, i unes fotos magnífiques de Català Roca. Fins i tot havia fet algun viatge per Espanya visitant tallers, començant pel d’Agost, clar, per proximitat a la Vila. La idea i l’impuls inicials són la mateixa cosa en un camp que en l’altre: l’amor a l’obra perfectament acabada i molt atractiva visualment: forma, color, pes, tacte, etc. Ara, la inversió és del tot diferent. Hui en dia, em pare a vore una bona peça de ceràmica, tradicional o no, però no en solc comprar.
–Les peces que conserves al teu domicili són sempre les mateixes o les vas canviant?
–Les peces grans, les de metre i mig o més, estan penjades i prou, no puc anar canviantles. Les mitjanes o menudes sí que poden variar, algunes, no totes. N’hi ha que no podria canviar-les perquè m’entusiasmen i necessite festejar-les a diari, són les meues “prefes”. Per a les menudes, em vaig fer fer una balda de fusta d’uns dos metres de llargària per 10 cm de fondària on puc col·locar-les sense necessitat de penjar-les amb claus. Això facilita molt la faena de llevar i posar sense haver de foradar la paret.
–Pots donar-me algun consell per a algú que es vulga iniciar al col·leccionisme?
–Que faça com amb el bon vi, que assaborisca l’art a glopets curts, que no tinga pressa, que l’art no s’acaba. Una col·lecció és l’obra d’una vida, o quasi. Que visite fires, galeries, museus, exposicions, que vaja acostumant l’ull i el cap als nous llenguatges de l’art (possiblement, la part més difícil de tota esta història). Que compre llibres i catàlegs d’art i, per últim, que vaja fent muntonets per a poder comprar aquella obra que sap segur que és la seua. Ah, i que aprofite aquelles efemèrides personals que mos arriben en la vida per a celebrar-les amb un regal ben especial, amb la compra d’una obra d’art que, ben segur, mos alegrarà la vida. Així ho vaig fer jo quan em vaig jubilar, ja fa sis anys, i l’obra encara em diu a diari: “Bon dia. Que bé estic a ta casa, moltes gràcies per l’hospitalitat!”
–Ara exposes una mostra xicoteta al MACVAC, què et suposa mostrar les teves obres al públic?
–Si dic la veritat, no ho tenia gens clar; però un comentari que em va fer la meua filla en el sentit que si jo disfrutava de les obres que tenia a casa, per què no deixar que les pogueren disfrutar altres persones. El raonament em va semblar irrebatible. I ací estem. Hi ha una altra qüestió, i és l’especial vinculació afectiva que tinc amb el MACVAC: el dia 3 de maig va fer 40 anys que una parelleta de novençans de la Vila que s’havia casat la vespra arribava amb un 600 deixat per mon pare a visitar-lo. Cuti i jo anàvem a Barcelona a embarcar cap a Menorca i la primera parada que vam fer va ser ací. Despús-ahir, com qui diu. El meu agraïment més sincer a: La meua filla, pel text que li vaig demanar en un moment del curs de molt de treball que s’afig a la criança del nostre estimat Jaume. José Piqueras i Javier Palacios, per la generositat i gran faena feta en el disseny i imatge, respectivament, de la publicitat. Diego Martínez, pels ànims i interés perquè l’expo anara avant. Al MACVAC, per obrir-me les portes de casa.
La Vila Joiosa, 6 de juny de 2022
DESCOBRINT L’ART DES DE CASA Malena Llorca Serrano
Quan jo era xicoteta, solíem viatjar tota la família junta en estiu: mon pare, ma mare, el meu germà i jo. Intercanviàvem la casa i passàvem fora tres setmanes o un mes. Recorde un estiu que vam estar a París. Devia tindre jo huit o nou anys i estava emocionada perquè molts dels meus companys havien estat a Disney i els havia encantat. Si anàvem a París, de segur que hi aniríem. Doncs sí, hi vam anar tot un dia. Però, sincerament, no en tinc un gran record. Hi havia molta gent, calia caminar molt i feia molta calor.
En canvi, d’aquell mateix viatge, recorde perfectament com em va impactar la visita al Louvre. La piràmide de vidre, les mòmies egípcies, la Niké de Samotràcia dalt de tot de l’escalinata i La Gioconda de Da Vinci, que era un formiguer de persones observant un quadre i fent-li fotos. Mon pare em va pujar al be perquè poguera veure alguna cosa. La veritat que, en aquest cas, em va impressionar més la gentada que el quadre en si. I aquesta és la primera visita a un gran museu que recorde.
Certament, en aquell moment també em va semblar que amb mitja hora n’haguera tingut prou i que el museu no s’acabava mai, però traure mon pare d’allà era quasi impossible. Es va fer llarg, em vaig cansar, calia estar en silenci, no es podia córrer, però va ser una primera experiència amb els museus d’art que realment em va marcar. I no va ser l’única visita a un museu que féiem la família, moltes voltes semblava que els llocs escollits per a fer vacances depenien també de conèixer aquest o aquell altre museu, aquesta o aquella altra col·lecció. De manera que, després, hem visitat molts més museus junts: els de Madrid, Amsterdam, Londres, Brusel·les, etc. Hi anàvem amb una ruta seleccionada d’obres imprescindibles que sempre s’allargava tot un matí o tot un dia. Acabàvem a la botiga, hi compraven algun catàleg d’aquells pesats amb grans fotografies que portàvem a casa i mon pare revisava periòdicament segons els seus gustos i preferències del moment.
A banda de les visites als museus, també jo m’adonava que, a casa, sempre hi havíem tingut quadres penjats, no com a altres cases que penjaven fotografies enormes de la família o paisatges més o menys decrèpits. A casa teníem art contemporani i, de més xicoteta, ho trobava estrany, especialment si eren obres abstractes. Més tard, amb el pas del temps, hi anaven arribant pintures noves i faltaven parets. Malgrat això, no recorde que mon pare tinguera una gran col·lecció d’art. Sovint eren regals d’amics o petites obres a l’abast d’una butxaca més minsa. Amb els anys i els fills grans i independents és quan li ha arribat aquesta altra faceta de col·leccionista.
Recorde que, en morir la meua àvia, el meu home i jo li vam ocupar el pis. Estava tot net, reformat, pràcticament nou. Una de les primeres coses que vam fer va ser triar els quadres que hi penjaríem:
– Què et pareix aquesta obra? T’agrada?
– No ho sé, crec que m’agrada, però és massa gran, no quedarà bé.
– I aquesta altra? La pengem a la vostra habitació? …
Poder triar els quadres de casa em va encantar, sentia que seria més encara la nostra llar. A l’entrada tenim penjat el Pink big bang de Javier Palacios. És una obra meravellosa que no deixa ningú indiferent. Té l’espai i la il·luminació perfecta i tothom que ens visita ens pregunta per ella. És genial entrar a casa i trobar-la cada dia.
Perquè a mesura que em vaig anar fent gran, em vaig allunyar de l’art i de la pintura. Es crea una barrera que costa de trencar. Creus que no en saps, que la pintura, l’escultura o l’arquitectura són per a entesos. Tanmateix, amb el pas del temps, he comprés que, en definitiva, no es tracta de saber-ne més o menys, sinó de saber mirar, de tindre sensacions, de tindre paciència i veure què et transmet cada obra. I no haguera fet mai aquest pas sense mon pare. Perquè qui s’hi dedica i en sap, llavors ja ho té clar, però no sembla tan accessible per a la resta. És com si fera vergonya per exemple, parlar de pintura i no entendre’n, quan no hauria de ser així. Perquè tots i totes tenim ulls, oïdes, tenim sentiments i podem tindre la paciència necessària per gaudir de l’art.
I ara estic molt contenta. En primer lloc, per haver recuperat este contacte amb l’art i, en segon lloc, perquè la tradició continua. En nàixer el meu fill, Jaume, el primer que li va regalar mon pare va ser Pensando en Helio Oiticica, una aquarel·la del pintor andalús Miki Leal que va comprar a ARCO el 2019. I quan el meu Jaume siga més fadrinet espere que el seu avi també el puga portar a conèixer La Gioconda al Louvre, el Guernica al Reina Sofía o les pintures negres de Goya al Prado. Perquè així tinga també una especial sensibilitat envers el món de l’art, ja que quan t’ho expliquen amb passió i t’ho transmeten amb entusiasme és així com ho perceps i com ho guardes després dins del cor.
Malena Llorca i Pere Ferrer davant de dos obres de Javier Palacios, als extrems, i una obra de Picasso i de Miró.
