NEGRE
Ella, la Poesia, s’havia vestit de dol. D’ençà d’aquell discurs tendenciós del novel·lista més reputat ací i enllà de la mar, “La mort de la poesia”, ningú no havia gosat escriure’n.
Tampoc no en llegia ningú, valga’m-déu quina dissort. Carmina, la darrera lectora, la que sempre li havia estat fidel, ara patia alzhèimer.
Ella, la Poesia, s’havia transfigurat, s’havia fet present en les primaveres, en els amors, en els desenganys i les solituds, en la bellesa, en el ritme de les paraules… Tot en va. Estava decebuda i cansada. Feia esforços per no desaparèixer llegint una vegada i una altra aquell llibret de poemes que en ple Romanticisme havia fet furor entre el jovent, i el llibret se’n ressentia, estava rebregat, desgastat, i Ella, cansada, molt cansada.
Aquella nit va prendre una decisió transcendental. Tancava el llibret definitivament. No podia suportar tant de temps aquella lluita contínua i inútil per la supervivència, volia dormir, necessitava adormir el desconsol. Es deixà caure al divan i s’abandonà. Dormia.
S’hauria de convocar un congrés. Aquest era l’acord a què hom havia arribat, però a quins especialistes havien de demanar la participació? Biòlegs? Filòsofs? Psicòlegs?
Neuròlegs? Científics de tota mena? Perquè l’assumpte era greu. Una indiferència absoluta s’havia apoderat de les persones i de la Natura.
Plovia sense que ningú pogués gaudir de l’olor magnífica de la pluja, ni de la malenconia que altre temps produïa. L’aire fresc de la brisa de la mar no refrescava. Havia passat abril i ara, ja a punt de finalitzar maig, no havien florit les plantes, ni una flor, ni una. Ningú no advertia cap indici de bellesa enlloc i des de feia molt
de temps, massa temps, no hi havia cap símptoma ni senyal d’enamorament entre els proclius a estimar-se. Per contra, un dolor desaforat a causa dels desamors i altres patiments començà a envair-ho tot.
Aquell matí, un mes després del soterrar, la neboda estimada de Carmina remenava els papers que la seua tia tenia sobre l’escriptori. Amb ganes o sense havia de fer neteja. No va trobar res de particular fora dels temptejos –textos amb paraules ratllades, correccions, reescriptures– que, abans de la malaltia, acostumava a fer. Li agradava escriure. Tanmateix, entre els esborranys descobrí un full en blanc on la tia s’havia anotat una cita:
“La poesia potser no és gran cosa però la intempèrie és més dura sense els versos.” Joan Margarit
La llegí en veu alta. S’escoltà. La tornà a llegir. Llavors, aquelles paraules, alhora senzilles i profundes, suraren en l’aire i la commogueren. Al roser de l’entrada una poncella esclatà.