Autor: Emili Rodríguez Bernabeu
Antoni Prats i Gràcia (Sueca, 1946) és un d’aqueixos poetes difícils de classificar generacionalment, ja ho he dit en altre lloc («Introducció» a El llarg solatge d’Antoni Prats). Ell mateix, d’una manera reposada, ens ho fa avinent en la seua Poètica, que cal llegir dins l’obra que comentem.
Antoni Prats s’incorpora tardanament a la literatura catalana, no comença a publicar en el temps que li pertoca cronològicament, la Generació dels 70 en el seu cas. Els primers poemes que coneixem apareixen a Epigrammata (1981), amb els que guanyà el Premi Vila d’Ondara de Poesia. Aqueixos poemes, datats entre febrer de 1972 i febrer de 1981, orienten la nostra apreciació. També al 1981 publica Cadells de la desfeta (Premi 25 d’Abril de Benissa) amb poemes sense data.
No obstant això, des d’aquella no massa llunyana data dels seus començos poètics, la presència de Prats en la nostra literatura ha resseguit un creixement gairebé exponencial i no tan sols en poesia. L’obra crítica d’Antoni Prats té pes específic, amb treballs imprescindibles sobre Salvador Espriu: Salvador Espriu o la fidelitat als orígens, Barcelona, 2013, o Salvador Espriu. Poemes i narracions, Alzira, 2012. I molts altres, apareguts en revistes especialitzades, sobre Vicent Andrés Estellés, Lluís Alpera, Joan Fuster, Maria Ibars, E. Rodríguez-Bernabeu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, J. Pérez Montaner o Joan Valls. Prats ha sigut, des del moment de la seua fundació el 1985, l’ànima de la revista literària L’Aiguadolç, instrument vertebrador de les activitats literàries del Sud del País Valencià.
Però si l’obra crítica de Prats té un pes considerable, la seua obra poètica té una consistència i un pes que impressionen. No tan sols pel nombre, ans per la qualitat i la significació. El volum que presentem replega la totalitat fins ara de les seues obres: Epigrammata (1981), L’illa del riu (1981), Dic el teu nom (1994), El barranc i els còdols (1995), Vora el silenci (1999), Llibre de Benimaquia (2006), Baules (2006), L’Esfinx (2008), La joia (2010), Encara (2013), Encanteris (Inèdit), Elegies del Montgó (Inèdit), Vora l’Esfinx, Deu visites (Inèdit) i Poemes esparsos. Un conjunt impactant.
Jo veig l’obra poètica de Prats com una unitat, vull dir: com un únic poema, i les etapes que copsa ell en la seua obra son baules –segons la seua expressió que posa títol a un dels poemaris– que ens atansen significacions anteriors i desenvolupaments ulteriors. La seua concepció del poema, catàrtica i indagatòria alhora, comporta sempre una reflexió, i aqueixa reflexió basteix lentament una teoria: Vora l’Esfinx.
Posar títol singular a l’obra completa és crear una nova obra, és fer còmplice agonista d’una finalitat general a cadascuna de les obres particulars que la integren; i d’aquesta manera perden part de llur particularitat o, més ben dit, de llur independència. El títol, catafòric o no, tracta d’interpretar l’obra i li confereix unitat. En aquest cas nostre, el títol és, evidentment, catafòric. Ho dic sense ambigüitats: posar títol a l’obra completa pròpia és una proposta d’obra nova o afirmar una connexió significativa de la totalitat.
¿Té dret l’autor a posar un títol singular a la seua obra completa? ¿Hem de creure que una vegada escrita i feta pública una obra ja no pertany al seu autor com de diverses maneres insinua Blanchot? Una obra que replegue tota la producció poètica d’un escriptor potser no siga la millor manera de llegir cadascuna de les obres singulars que la integren, però serveix per amidar el seu valor dins del conjunt.
El títol que ha posat Prats a la seua obra poètica denuncia d’antuvi el seu simbolisme, un simbolisme que campa pels dotze poemaris que integren el recull. Crec amb Northrop Frye que tota la poesia té una significació simbòlica.
La tècnica simbolista apareix a cada passa en Vora l’Esfinx: el barranc, els còdols, les baules, l’illa, el silenci, l’enigma… l’esfinx, els entrebancs que ha trobat durant la seua existència; però també les absències, l’oblit, la llibertat, la llum, la joia, els moments concrets de la seua benaurança, la dissort que es belluga entre la gaubança. I, enfront de tot això, l’Esfinx com una esperança o com una amenaça desconegudes, una incògnita, un esperó entre la catarsi i la indagació, o com a fonament de l’existència. L’obra poètica completa que ens presenta Prats aspira a interpretar el món sobre les seues pròpies vivències personals.
L’Esfinx és fonamentalment una reflexió, un espai estètic que el poeta ens ofereix com a punt d’arrencada d’una meditació que té com a punt central la fotesa de l’home; però també l’existència, la realitat que ens incomoda o ens alegra, la recerca del recer feliç que trobem sovint efímerament i recerquem tossudament malgrat l’infortuni. Versos decasíl·labs majoritàriament en les solemnitats, curts o haikus per als moments de joia o immersió en la Natura.
L’Obra Poètica de Prats mostra una singular originalitat de conjunt, un treball memorable; la personalitat de l’autor (professor, escriptor, editor, assagista, crític, poeta, entre altre activitats) ho justifica només en part. Perquè, a més a més, la seua obra, a banda del rigor tècnic que traspua, projecta l’atractiu i autèntic vessant d’una existència poètica que només podem albirar i gaudir amb la lectura dels seus versos.
VORA L’ESFINX. OBRA POÈTICA (1981-2021) d’ANTONI PRATS I GRÀCIA Lletra Impresa Edicions, València, 2022.